Una vegada hi havia...Un home agafava cada dia el
bus per anar a la feina. Una parada després, una
àvia pujava a l’autobús i seia al costat de la finestra.
L’àvia obria una bossa i, durant tot el trajecte, anava
llançant alguna cosa per la finestra. Sempre feia el
mateix i un dia, encuriosit, l’home li va preguntar
què era el que llançava per la finestra.
Llavors - Són! -li va dir l’àvia.
- Llavors? Grana de què?
- De flors. És que miro enfora i tot és tan buit...
M’agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí.
- Que bonic que seria, oi?
- Però les llavors cauen damunt l’asfalt, les aixafen els
cotxes, se les mengen els ocells... Vol dir, àvia, que
les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Ben cert! Malgrat algunes es perdin, alguna acabarà als
marges i, amb el temps, brotarà.
- Però... Trigaran a créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
L’àvia va seguir amb la seva feina...
I l’home va baixar de l’autobús per anar a treballar, tot
pensant que la iaia havia perdut una mica el seny.
Uns mesos després...anant a la feina, l’home, en mirar
per la finestra, va veure tot el camí ple de flors...Tot el
que veia era un acolorit i florit paisatge! Es recordà de
l’àvia, però feia dies que no l’havia vist.
Preguntà al xofer:
- La iaia de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L’home retornà al seu seient i seguí mirant el paisatge.
«Les flors han brotat, es digué, però de què li ha servit
el seu treball?
No ha pogut veure la seva obra».
Tot d’una, va sentir el riure d’una criatura. Una nena
assenyalava entusiasmada les flors...
Mira, pare! Mira quantes flors!
No cal explicar massa el sentit d’aquesta història, oi?
L’àvia de la nostra història havia fet la seva feina i va
deixar la seva herència a tots els qui la poguessin rebre,
a tots els qui van poder contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d’aquell dia, fa el viatge de
casa a la feina amb una bossa de llavors
Aquesta presentació és dedicada a tots aquells mestres,
educadors, professionals de l’ensenyament, que, avui,
més que mai, no poden veure com creixen les llavors
plantades, les esperances sembrades en el cor,
sobretot, dels adolescents que omplen les seves classes.
I com que els pares són, o haurien de ser, els grans
educadors, també els hi és dedicada.
Perquè... educar és mostrar camins!
Autor: Ria Ellwanger riaellw@globo.com
Autor del text: Desconegut
Música:Desconeguda (Imágenes: Getty Images Slide exclusiu de pàgina de Ria Slides)
/idata%2F3299223%2FOG_Logo_TURO_03-ocell.jpg){kind=logo}
/idata%2F3299223%2FIMG_3413.JPG)
/idata%2F3299223%2Fcatell-2n-c-nadal.png)
/idata%2F3299223%2FP1100079.JPG)